En Joan i el seu DNI

En Joan s’havia d’anar a canviar el DNI després de quatre anys i estava content que per fí li hagués caducat; no pas pel fet que li agradés la burocràcia o per què tingués una vida molt patètica on petites coses com aquesta eren tot un aconteixement, si nó per què per fí es podria canviar la foto que portava al DNI. La foto que es va fer en Joan quatre anys enrere era una foto on ell portava una samarreta blanca i on el fons també era blanc, així que portava quatre anys sent un coll i un cap enmig de la foto, sense tors. Això havia comportat al Joan algunes bromes que no li havien fet cap gràcia, fins el punt que quan el van atracar dos anys enrere va intentar encoloma’ls-hi el DNI quan se li van endur el movil i els diners; no va funcionar. Així que en Joan es dirigia de bon matí cap al “cuartelillo” de Balmes amb una foto nova on s’havia assegurat que el fons i el seu jersei fòssin ben diferents. Va anar-hi ben d’hora per tal d’evitar una cua infernal de velletes e inmigrants que no tenen clar quins documents necessiten per fer-se el DNI. En Joan va arribar poc abans de que obríssin, era dilluns al matí i feia força sol, no l’importava esperar. Quan per fí van obrir i li va tocar el seu torn en Joan va donar la seva foto nova juntament amb les seves dades al funcionari malhumorat que encara no havia assimilat que ja no era cap de setmana. Aquest li va pendre les empremptes i li va preguntar si les dades del domicili encara eren les mateixes, a lo que en Joan va dir que si amb un enorme somriure i deprés d’aquesta afirmació, va fer una broma; li va dir que els noms dels meus pares també seguien sent els mateixos. El funcionari el va mirar i ni tan sols va fer un somriure fals ni res, de fet la broma no li va sentar gens bé, no entenia com aquell paio podia estar tan content un dilluns a primera hora fent gestions burocràtiques mentre ell encara tenia resaca de tots els White Russians que s’havia begut dissabte, així que va decidir donar-li una lliçó a aquell xicot tan alegre.

 

Va posar les dades de’n Joan (inclosos els noms dels pares que seguien sent els mateixos) i la seva foto (l’antiga i no la nova, aquella on era un espectre sense cos) i les va insertar en la base de dades de les persones més buscades per la Interpol. I després va somriure i li va dir en Joan que tindiria el seu document d’identitat en un més o així. Es podria dir que degut a la seva al·legria per anar a actualitzar-se la documentació el Joan es va guanyar una vida de persecució. I si algo va apendre el ara anomenat John S. Thompson de Sant Louis, Missouri va ser que no es fan bromes amb els agents de l’estat per qué te la poden fotre.