Saint Patrick’s Day

És 17 de març. Saint Patrick’s Day, toca vestir-se de verd i emborratxar-se fins a perdre el sentit. Avui és dilluns, i qué, és Saint Patrick’s Day. Vestit amb calçotets verds (no han sigut fàcils de trobar), una samarreta verda, un jersei amb ralles verdes i el gorro verd de san Patrici que vaig aconseguir l’any passat, amb un trèvol i amb una barba pèl-roja enganxada, ja estic llest per aquest dia tan divertit.Quedo a un bar amb uns col·legues, comencem a veure cerveses, a Barcelona no es celebra aquesta diada com a Irlanda o als Estats Units, i tot i que estem en un pub no hi gaire ambient. Xarrem, riem, jo porto el barret amb la barba la majoria de l’estona. Ja ens hem acabat la segona pinta, pels irlandesos això no és ni començar a beure… em fumo un cigarret… prenc un altre trago de la meva pinta… ja és la una del matí del dia de Saint Patrick’s. Els meus amics marxen; és dilluns, tenen una parella que els espera; una feina a la que anar demà; una vida que segueix… Jo prefereixo quedar-me al bar, m’acabo un altre cigarret… És Saint Patrick; un no se’n pot anar a casa tant d’hora… demano la tercera pinta; el pub està gairebé buit… La cambrera pèl-roja està netejant la barra, jo soc tot el que queda al bar…m’he acabat el paquet de tabac, el xafo. La cambrera ve i comencem a parlar…. sabies que a Chicago tenyeixen el riu de verd en un dia com avui…. prenc un altre glop… i prenen cerveses verdes i xupitos de gelatina verda ells si que saben el que es fan… la llengua no em va tant ràpid com el cervell sembla que tartamudegi una mica… la noia riu de les meves bromes… ells si que saben montar-s’ho per Saint Patrick, no com nosaltres… miro al voltant, el bar està buit… la noia pèl-roja m’explica que el seu pub es un bar anglès i no un irlandès….vaja…resulta que he anat a celebrar la festa per excel·lència dels irlandesos a l’únic pub no irlandès de Barcelona…. curiós… li agafo un cigarret a la noia… vaig begut… gairebé me l’encenc per la part del filtre… la noia riu…parlo i parlo descontrolat, crec que intenta lligar amb mi…té totes les de guanyar… ara mateix porto més alcohol a sobre que la majoria dels còctels del local…no em trec el barret, mola la barba postissa.  

  En efecte la noia em volia seduir…ara em trobo a la seva habitació, totalment despullat excepte pel meu barret verd amb barba postissa pèl-roja i uns mitjons negres amb ralles liles i grogues (no, no he trobat mitjons verds). Me’n vaig al llit amb ella i utilitzo totes les meves armes sexuals secretes. Jo ho anomeno “La Bamba”…. Entre sis i trenta tres minuts després he acabat, he durat de més degut al alcohol; i llavors succeeix l’inimaginable. Ella es posa a aplaudir, la noia pèl-roja de les illes britàniques, que ara que caic desconec el seu nom, m’aplaudeix després dels sexe…força insòlit. S’aixeca i em diu: “No aplaudeixo per que m’hagi agradat, si nó per que per fí s’ha acabat”. La noia britànica afeccionada al MDMA, la cocaïna i les cançons de Jonathan Richman ha dit una frase digne d’estar en tots els llibres de cites juntament amb les de Ghandi, Groucho Marx i Einstein. M’aixeco molest i alhora fascinat (no sense dificultats) i encenc un cigarret, segueixo només vestit amb el meu gorro i els meus mitjons, de sobte em sento un personatge de Bukoski o Amis però en cutre, la barba ni tan sols es realment meva, venia amb el barret. Em vesteixo i marxo. Saint Patrick’s Day una nit curiosa que sempre sorprèn. Ara només queda esperar a la de l’any que ve.