29 de febrero; se abre la veda

A un petit poble en la regió de Zlin a la República Txeca s’esperava el 29 de febrer amb candeletes. En aquell poble des de temps immemorials es seguia una tradició en la que cada quatre anys en tan assenyat dia, en aquell  poble en concret, no hi havia llei. Cap llei; podies fer el que volguessis amb qui volguessis i ningú t’ho podia tenir en compte mai més, podies anar-te’n al llit amb qualsevol, estigues casat o no, prendre tot tipus de substancies, saquejar els establiments, tot estava permès excepte l’assassinat. Tots els comerços tancaven, ja que no volien ser saquejats pels que qualsevol altra dia de l’any eren veïns del poble. Per aquell dia concret tota la gent que requeria ser cuidada (infants i ancians) eren enviats a un poblat veí on se’n feien càrrec. A tots els adolescents del poble se’ls enviava de viatge d’estudis a Praga per aquelles dates, ja que fins a la majoria d’edat no estava permès participar en aquella voràgine de bogeria sense llei. Cada quatre anys havien anat perfeccionant el sistema fins a ja tenir-ho tot planificat per tal assenyada data. Per alguns joves aquell era el primer cop que assistien a aquella festa de la que tan havien sentit a parlar, i de les moltes llegendes urbanes que albergava aquella jornada (per sorprenent que fos hi havia moltes més anècdotes reals del que podria semblar), com aquella en que el ara alcalde del poble en Jan Tichá va ficar-se al llit de totes les novies dels seus amics i ningú es va poder molestar per què havia sigut durant  un 29 de febrer; o aquella en que la Natasha Brisnokôva es va passar tot el dia en el sostre de l’ajuntament totalment despullada tocant amb la seva guitarra elèctrica cançons de Heavy a un volum perillós per tot ésser viu. Un del molts adolescents era en Pavel Rejbl, que es trobava davant de la seva primera diada del 29 de febrer, una data que feia temps que esperava, ja que tenia previst parlar amb una noia que feia molt temps que el portava boig, la Natalia Nemcova. Esperava aquella data en concret per intentar seduir a la noia dels seus somnis. Si ella deia que no, ell podia evitar la incomoditat dient: “No em facis cas, és 29 de febrer, ja saps” i així evitar la humiliació. En Pavel ho tenia tot planificat, passar-se el dia bevent com faria tothom i cap a les 8 de la tarda quedaria amb ella al casal i la intentaria meravellar amb un discurs preciós ple de frases precioses que ja tenia preparat i que no podia fallar. Per fi havia arribat el gran dia, En Pavel havia quedat ben d’hora, a l’alba, amb els seus amics, era la seva primera vegada en el 29 i la volien aprofitar “por todo lo alto”, de fet, no hi havia cap dia en tot l’any que s’haguessin llevat tan d’hora. Al poble tot transcorria com sempre, alguns ficant-se al llit am gent que no era la seva parella habitual, gent bevent i drogant-se per tot arreu, gent amb els calçotets per fora dels pantalons i inclús gent creuant en vermell, la gent s’estava tornant boja. En Pavel havia quedar amb la Natalia al casal on hi havia tota la gent de la seva edat. Ell hi va arribar amb el suficient whisky/valor en sang per tal de expressar el seu discurs romàntic. Anava begut i arribava tard, i això mai es una bona combinació, així que va decidir accelerar una mica la marxa però els seus reflexes felins estaven perduts des de feia tres cubates i tot el que va aconseguir va ser torçar-se el turmell, el que el va fer anar encara més lent, les coses no anaven bé. Quan per fi va arribar a la porta del cau, es va parar, va respirar profundament i hi va entrar esperant que aquell fós el principi de la seva nova vida, una nova vida que incloïa a la Natalia. Al entrar es va trobar amb l’impensable: la Natalia s’estava enrotllant amb algú altra, en Pavel va sentir una punxada a l’estomac, bé de fet a les entranyes, que per uns instants el va deixar gelat; tanta planificació per no res, tot aquell genial discurs era paper mullat. Després d’uns moments de desconcert en Pavel es va recompondre estoicament i va decidir intentar seguir gaudint de la festa, total, només passava un cop cada quatre anys, així que va agafar una cervesa i es va seure amb els seus amics, mentre a pocs metres la Natalia estava fent una exploració bucal que ni els millors dentistes privats, a un home afortunat de qui en Pavel ni tan sols coneixia el nom. En Pavel va decidir marxar cap a les 11, no havia sigut la gran nit que ell esperava, però havia sigut una nit prou divertida amb els amics. De camí a casa seva es va trobar a la  Victoria, una noia força divertida, tot i que no era la seva estimada Natalia. La Victoria li va comentar  que encara quedava una hora del 29 de febrer i que no se’n podia anar a dormir abans de que acabés aquell dia per molt que portés més de 12 hores d’excesos. En Pavel no ho veia gaire clar, però la Victoria el va convèncer quan li va comentar que el podien acabar a casa seva tots dos sols. En Pavel va decidir que tot i que no era el seu final esperat no estava gens malament i va acceptar. Al final va ser una bona jornada, i aquell dia en Pavel va aprendre que a vegades és millor improvisar i no planificar-ho tot, ja que poques vegades les coses surten com un preveia.