El submarí groc

En Bob Dandridge era una dandy britànic molt excèntric que es va comprar un submarí groc. Molts multimilionaris tenien jets privats i molts cotxes luxosos però ningun tenia un submarí, és el que va pensar. A més a més el va aconseguir a molt bon preu dels russos, que l’anaven a convertir en ferralla. En Bob li va donar una bona capa de pintura groga que es podia mullar. Inclús tenia una frase preparada per lligar amb les noies “Vols que et porti de viatge a Pepperland, nena?” que sempre funcionava, ja que qui li diria que no a un paio amb un submarí groc. El que en Bob no va preveure van ser petits problemes tècnics degut al fet que un submarí mai havia sigut un element d’oci. La música ressonava molt malament en aquelles parets metàl·liques, la descompressió implicava que les noies amb pits de silicona no el podien acompanyar (això era un número enorme de noies amb les que en Bob es relacionava i que no podria portar en el seu submarí groc), tenir una habitació de Chill Out amb una finestra on veus el mar, queda molt bé sobre el paper, però a l’hora de la veritat pot donar molt fàcilment claustrofòbia i ansietat. En un dels compartiments, en Bob i els seus amics es van fumar un porro, sense pensar en que no hi havia gaire ventilació possible, allà havien fet un bon “submarino”, literalment, i en aquella estança va seguir havent THC durant anys. En Bob feia viatges des de les illes britàniques al continent europeu, tenia tota una tripulació a la seva disposició que feia tot el necessari, des de cuinar, fins a dirigir el submarí. A en Bob li agradava passejar-se per la sala de comandament amb les seves visites i treure el periscopi (més d’un cop havia utilitzat la broma “Vols que t’ensenyi el meu periscopi?” a  algunes d’aquelles noies impressionades pels mitjans de’n Bob). El submarí havia estat creat per la guerra i no per l’amor, i això es reflexava en la diferència en que en Bob utilitzava algunes de les prestacions del naviu. Per exemple,  l’escotilla dels míssils 1 i 2 havien passat de ser el lloc on carregar les armes, a ser el lloc on guardava la roba, ja que allà quedava seca i calenteta; i el radar de vaixells era utilitzat per trobar especies marines en perill d’extinció i el megàfon s’utilitzava per posar música de la Velvet Underground.

En Bob cada cop feia viatges més llargs per alta mar, l’acompanyava tot un sèquit que el seguien en aquests viatges d’esperit hippie on tot tipus de diversions podien passar en aquelles habitacions metàl·liques, es submergien a Portsmouth i sortien a a la superfície a Eivissa uns dies després. L’únic dolent de tot plegat era el haver de menjar massa sovint plats en conserva, sobretot quan sortien de l’habitació anomenada “submarino” després de llargues jornades de fumada i on tots plegats tenien una gana i una curiositat per barrejar aliments totalment sibarites.

Per desgràcia per en Bob Dandrige i les seves companyies, no gaire gent te un submarí privat, i això va provocar que quan estaven a les aigües properes a Corea del Nord, els prenguessin per un submarí espia i els disparessin un projectil. El submarí groc no va poder respondre, ja que en comptes de míssils tenia roba doblegada, així que l’únic que van poder fer va ser intentar esquivar-lo. Ho va aconseguir amb el primer míssil, però no amb el segon que els va tocar de ple. El submarí groc de Bob Dandrige va esclatar al fons marí. Un projecte d’amor i felicitat es va acabar de la pitjor manera possible, eren uns incompresos i van morir com a tal. El submarí groc no va durar gaire però el viatge va ser meravellós.