L’anomena missions

En Josh Baskin va entrar al exercit d’Estats Units per què li pagaven els estudis universitaris, ell esperava que amb sis mesos d’instrucció n’hi hauria prou per poder fer el que realment volia, estudiar literatura anglesa, ja que el seu somni era ser escriptor. Eren temps dificils pels americans, en plena guerra freda on tot militar amb un parell d’idees pròpies corria el risc de ser anomenat comunista i per tant un traïdor. En Josh va ser enviat a Washington, al pentàgon com un operari de base. En aquells temps els americans no nombraven les missions amb noms clau. Així si una missió era endinsar-se a una reunió de taperware per què creien que era una tapadora per una colònia comunista, l’anomenaven lògicament “missió per descobrir si el taperware és una coartada per una reunió comunista”. Aquests nomenaments portaven dos enormes problemes: el primer, que cada cop que s’havia d’anomenar una missió trigaven molta estona i el segon i més important, si hi havia un espia comunista aprop era plenament conscient de quina era la missió i tenia temps de sobre per avisar als seus camarades. El pentàgon no podia entendre com últimament les seves missions sempre fallaven, no se’n feien creus, tot es portava amb el més absolut secretisme i als arxius només i posava els noms de les missions, no de que es tractaven. Dotze dels homes de major rang en l’exèrcit es van reunir en una reunió extraordinària al refugi antiaeri d’un d’ells per trobar una solució a aquells problemes. Després de unes quantes hores de reunió i força alcohol (bevien com cosacs comunistes) van arribar a la conclusió que havien de canviar el nom de les missions per dissimular. El problema és que cap d’ells era gaire bo a trobar noms que quedessin be i no es sobreentenguessin (eren militars, no pas escriptors) així que van fer una recerca per tota la base en busca d’algú que els pogués ajudar. I així es com en Josh es va convertir en el bateja missions de l’exèrcit, tota missió gran o petita passava primer per les seves mans. Era un home que rebia un sou força alt dels contribuents i que ràpidament va ser ascendit a la condició de sargent, tot el que havia de fer era posar noms a les missions. En Josh va decidir que necessitava alguna cosa amb força i glamour i i això no era fàcil de trobar. Ell només resava per que hi hagués una mica de pau i així no hi hagués cap tipus de missió que necessitès ser batejada. Però tots sabem que en època de guerra freda això era inviable. En Josh es passava el dia al seu despatx bevent café mentre buscava noms enginyosos. No era gaire dificil superar els noms anteriors com “missió per descobrir si el taperware…” però no acaba de trobar-ho, era un perfeccionista i es negava a nombrar missions com “buscar vermells” o “vodka rules”. Ell era un escriptor o això havia volgut ser tota la vida així que tenia que trobar alguna cosa millor. Un dia quan ja estava desesperat i necessitaven nom per una missió urgent en Josh va veure un llibre que tenia en una estanteria i que semblava perfecte per la ocasió. Va agafar un llibre de mitologia clàssica i per força temps va tenir la papereta solucionada, anomenava les missions amb noms poderosos com Apollo o Ares i quan era una missió d’infiltració sempre utilitzava noms de deesses (Afrodita, Hera…). Amb el temps va tenir més per la ma el seu ofici i cada cop era més original amb la nomenclatura.

El seu gran moment va arribar quan els informatius de les televisions van aparèixer ja que per fi va començar a tenir un reconeixement major en la seva feina, el títols de les seves missions eren comentats arreu, en totes les emissores. El seu moment de màxim esplendor va arribar a principis dels noranta quan va batejar amb el nom de “tempesta del desert” la primera guerra televisada. La fama finalment li havia arribat. Va ser tal aquest èxit que un productor de Broadway el va contactar per si podia posar títols a les obres que ell produïa, amb tota llibertat.

Des de llavors aquesta va ser la seva feina, on va aconseguir grans èxits, com per exemple Ares i Baco, la història de dos germans orfes a l’alemanya del segle divuit. Suposo que hi ha vells costums que mai es perden.