Insomni

Sempre havia sigut una persona amb problemes d’insomni, des de petit, cosa que va martiritzar als meus pares en els meus primers anys, no sabien que fer amb mi. Un dia de casualitat van descobrir que els sorolls repetitius del rentaplats i la rentadora, juntament amb el seu moviment, em feien dormir com un angelet i des de llavors sempre feien la rentadora a la nit, i també hi rentaven els plats en aquell horari nocturn. A mi em posaven al meu bressol, a prop d’aquells dos electrodomèstics on dormia plàcidament, la suma del so de totes dues màquines es convertia en música celestial, millor que tota la música clàssica i de bressol, almenys des del meu parer. Amb els anys em vaig acostumar a dormir a la meva habitació, tot i que si tenia un malson tornava a la cuina en busca del ritme de la rentadora per què em tranquil·litzés.

Fa un mes va tornar l’insomni, com en aquells anys de biberó soc incapaç de dormir en una habitació. Vaig provar de dormir a la cuina, amb el rentaplats, cosa que va fer al·lucinar als meus companys de pis, però va ser inútil, aquell so ja no era suficient i això sumat a la torticolis va fer que decidís provar noves alternatives. Vaig provar a deixar l’ordinador encès tota la nit, pensant que el so del seu processador seria prou melòdic per agafar el son, però també va fracassar. Inclús em vaig comprar unes cintes de sorolls de fàbriques que tampoc van tenir èxit. Portava ja una setmana sense aconseguir dormir més d‘una hora seguida i començava a ser una persona molt malhumorada i amb unes pintes deplorables. Estava desesperat, no hi havia manera, ni els somnífers ni tots els electrodomèstics de casa aconseguien que dormís. Tenia unes “ojeras” descomunals i sempre anava amb ulleres de sol. A la meva facultat van començar a córrer rumors de que era un vampir o be una persona que sempre estava de festa, la gent em preguntava llocs per sortir un dilluns i clubs que seguissin oberts després de les sis del matí. Jo no sabia que dir-lis mentre pensava com m’ho podria fer per dormir. Un matí arribava tard a la facultat i vaig decidir agafar el metro en comptes de la moto ja que hi havia molt de trànsit. Eren poc més de les nou i sorprenentment vaig aconseguir seure. Vaig recolzar el cap al vidre per un instant i el següent que recordo va ser desperta-me degut al meu propi ronquid. Havien passat dues hores, i va ser meravellós. El moviment del metro m’havia fet dormir de veritat, com feia molt temps que no dormia. Aquell moviment, el so de les portes tancant-se, la música que avisa que les portes es tanquen sonava com trompetes celestials; el “pròxima parada…” per mi era com una nana, havia trobat el lloc perfecte on descansar. Aquell dia no vaig anar a classe, me’l vaig passar tot el dia dins del metro, amb el cap al vidre somiant com feia molt temps que no ho feia.

Vaig començar a anar al metro una hora cada dia, comprava una t-10 cada setmana, per mi aquella targeta era un val per dormir. Semblava que el meu problema per fi es solucionaria; però la meva estratègia tenia certs forats que no havia previst. Un dia hi vaig anar a les vuit del matí, no vaig pensar que era hora punta i aquest va ser el meu error. No em vaig poder seure, el sorprenent és que si que m’estava adormint, però de peu i entre la gent, una senyora es va molestar amb mi per què vaig posar el meu cap recolzant-se al seu ombro, crec que inclús se m’havia caigut una mica de baba; no havia sigut bona idea. Així que anava al metro a dormir a les hores de menys afluència, hores on sempre podia trobar lloc per seure. Em passava el dia amb jet-lag, no dormia a les nits i dormia de dia, el que va provocar que comencés a perdre’m classes. Però jo era feliç, podia descansar unes hores al dia. I llavors per fi va succeir una cosa meravellosa: van decidir obrir el metro els dissabtes durant tota la nit. Finalment podria dormir d’una tacada una nit sencera, cosa que no aconseguia des de feia massa temps. Està bé dormir unes hores al dia, però la opció de dormir de nit bastantes hores va semblar la solució a les meves plegaries. La gent ho aprofitava per sortir de festa, però qui vol sortir de festa quan per fí pot dormir, amb aquell ritme i aquella música celestial. Vaig dormir set hores seguides, va ser magnífic. Els diumenges soc la persona més productiva i entusiasta de tota Barcelona, el que més d’un cop m’ha portat antipaties, la gent quan està resacosa no té ganes de veure algú que sembla sortit d’un musical dels setanta, que es com em trobo jo cada cop que el metro obre tota la nit; aviat hi ha el pont de maig, tres dies sencers on el metro no tanca, està marcada en vermell en el meu calendari, tres dies on dormiré plàcida i feliçment, espero que arribi aviat.