L’home que bevia cubates en tassa…

En Josh McGarry era un paio a qui li agradava beure cubates en tassa. S’havia afeccionat a tal cosa durant una festa l’any 2004 a casa de una coneguda a la que va arribar tard. Ja no quedaven gots ni de plàstic ni de vidre; i en Josh no podia estar-se a la festa sobri, mentre tothom portava una taja enorme; aquella nit va ser recordada com la gran taja del 2004; (un nom no gaire pensat per altra banda…). Així que entre veure tragos directament d’una ampolla d’un whisky que havia costat menys de 5 euros i a qui el nom de “garrafón” se li quedava curt (m’atreviria a dir que a la Rüssia central i oriental l’utilitzaven com a dissolvent) o buscar un altre plataforma on beure, en Josh va buscar la segona opció. En Josh va entrar a la cuina en busca d’algun artefacte on poder-se preparar un combinat decent. Després de meditar per uns moment amb utilitzar un colador, i adonar-se de les desavantatges d’aquest alhora de fer de got, va trobar l’element perfecte per escometre el seu còctel; una tassa amb un acudit de’n Garfield.

La veritat és que en aquella copa de ceràmica l’alcohol tenia un millor sabor i el fet que ell agafes el seu got per una nança, el feia molt més interessant que tots aquells pardillos borratxos amb gots llargs i sense nança ni res. El mateix devia pensar la Nancy, que es va deixar seduir per “L’Home de la Tassa”.

Des de aquell maravellòs dia ja fa quatre anys, en Josh només beu alcohol en la seva tassa de’n Garfield (de fet no és seva, però des de aquella festa se la va quedar sense dir-ne res a ningú). Aquesta costum de beure en la tassa, que exercia en Josh, que la majoria de la gent veien com una excentricitat, li creava més problemes a en Josh dels que podia semblar a priori. Per començar havia de portar la tassa sempre a sobre (mai se sap quan un farà un cubata) i això implicava o bé portar la tassa sempre rodejada de paper d’envolicar, d’aquell rollo paper maché a la bossa, i en la majoria de casos haver de portar una bossa; a coses més estranyes, com que es passes per casa seva a buscar la tassa abans de qualsevol festa. Per a ell no hi podien haver festes improvisades ja que sense la tassa no podia beure res més que aigua. No pensava trencar la seva tradició; era un home compromès i entregat a les seves creences com ho havien sigut els cercadors del Sant Grial.

Sempre tenia la tassa, fos on fos, bebès el que bebès, era una tradició i superstició; i ningú contradiu les tradicions i supersticions.

Però fa un parell de setmanes, va passar una tragèdia; enmig d’una festa descomunal i molt, molt boja, la tassa es va trencar. En Josh estava totalment descompost i fet pols, no s’ho acabava de creure, no sabia que fer, ni a qui queixar-es. Es trobava sol i desemparat. Estava molt deprimit i pensava que la seva vida social i sexual havia acabat juntament amb la fi d’aquella tassa del meravellòs Garfield. La fi havia arribat i massa d’hora segons els seus paràmetres. I llavors va succeir la cosa més sorprenent des que Bob Dylan es va passar al cristianisme i després es va tornar a passar al judaisme; tot i no tenir la tassa màgica d’en Garfield, una noia se li va acostar i li va fer unes bromes i finalment en Josh es va adonar que la tassa de’n Garfield tot i ser meravellosa era pura superstició, la va seduir i allà va començar la nova vida de’n Josh McGarry sense supersticions, ni tassa, ni res; i encara continua….