Sexe a les afores

 

En Pep havia anat a l’Apolo a passar-s’ho be amb els amics, i tot i que no ho esperava va aconseguir triomfar amb una noia molt bonica. Mentre ell li anava donant petons pel coll ella li va comentar que per que no marxaven a un lloc més tranquil e íntim. Al Pep li va semblar una molt bona idea, la podia portar a casa seva, però en tal cas al matí hauria d’inventar alguna excusa per que ella no estigués molta estona per casa, el que crearia una situació una mica incòmode. Sempre hi havia la opció B, bastant millor, on anaven a casa d’ella i així al matí podia utilitzar pretextos molt més senzills per marxar d’allà. Mentre s’estaven a fora magrejant-se el Pep li va preguntar a la noia on volia anar i ella va comentar que estava sola a casa; perfecte. Van agafar un taxi i la noia va donar la direcció, el taxista la va posar al GPS. Ara només quedava arribar a casa i ja que no conduïa cap dels dos, el Pep i la noia en qüestió, van aprofitar el trajecte per anar escalfant les coses, això si, sempre per sobre de la roba; ja que hi havia el taxista i tampoc era plan. Entre petó i petó, magreig i magreig a en Pep li va donar la sensació que el camí era bastant llarg i que hi havia més corves brusques de les que ell recordava a Barcelona. Finalment i després de més de vint minuts de camí van arribar a casa de la noia i sort; ja que en Pep s’estava quedant sense trucs. Van pagar al taxi amb un bitllet de 20 euros i no hi va haver canvi. Van sortir i en Pep va donar un petó a la noia a la porta, una porta metàlica bastant gran (“Devem ser a Pedralbes” va pensar en Pep). Hi havia un petit jardí camí de la casa i finalment van entrar a casa, van pujar les escales i van gaudir de tota la seva passió un parell de cops.

 

De bon matí entrava molta llum a l’habitació, i es sentia el piular dels ocellets. En Pep es va despertar i estava sol al llit. Es va vestir i va baixar al pis d’abaix on estava la mossa del dia anterior esmorzant un suc d’aquests que no tenen cap pinta de tenir autèntic suc a dins (fruites del bosc o alguna cosa per l’estil). En Pep es va seure amb ella i va tenir una supèrflua conversa sobre lo bonica que era la casa mentre es menjava una torrada amb oli i sal i preferia no provar el “suc”. Un cop fet això i adonant-se que encara no coneixia o no recordava el nom de la noia amb qui havia estat tota la nit, va decidir que ja era hora de marxar. Va preguntar-li si hi havia algun bus o metro aprop que pogués agafar per anar cap a casa, que tenia coses a fer, a lo que ella va respondre amb un somriure (preciós somriure, per cert) explicant-li que estaven en una d’aquelles cases que estan enmig de la muntanya, per allà Vallvidrera. En Pep va sortir al jardí i es va adonar que en efecte, no hi havia cap altra casa al voltant i que per arribar hi havia un camí de sorra. Ara entenia la quantitat de corves del dia anterior, que els hi costés tants diners el taxi i l’enorme porta de ferro de la entrada. Va tornar a dins i li va preguntar a la seva companya d’aventures com i quan pensava marxar ella. Aquesta li va explicar que havia quedat per dinar a les dues amb unes amigues i que el podia portar en cotxe fins a Peu del Funicular. A en Pep ja li semblava bé, l’únic problema era que tenia dues hores mortes amb una noia de la que ni tan sols sabia el nom. Va intentar crear una mica de conversa i es va assebentar què estudiava la noia en qüestió i alguns del seus gustos cinèfils i literaris i algunes de les seves aficions. En veure que eren força diferents com per seguir parlant-ne i un cop ja havia fallat inclús la carta de “Quina música t’agrada?” en Pep estava una mica ofuscat. Necessitava d’alguna altra sistema per tal que el temps passes més de pressa (tota aquella conversa només havia durat deu minuts, i no podria estar una altra hora i cinquanta minuts parlant del temps i de lo bonica que era la casa);  així que va provar l’últim as a la màniga que li quedava, va intentar seduir-la i fer un polvo de matí (el contrapolvo com ell l’anomenava), per desgràcia seva, la enginyera biòloga (això estudiava ella, i preguntar a aquelles alçades el nom estava totalment fora de lloc) no en tenia cap ganes. “I ara que?” Es va preguntar en Pep, i li va preguntar a la noia si li feia res que es dutxés. No hi havia problema, acabava de guanyar-li la batalla al rellotge. Es va prendre una bona i relaxant dutxa, on es va netejar amb tot de xampús d’eucaliptus i coses per l’estil que tenien pinta de valer una pasta. Si senyor, la biòloga i la seva família s’ho sabien muntar bé.

Finalment va ser hora de marxar i la noia el va portar a l’estació, es van donar els respectius telèfons móbils (ell la va apuntar com a biòloga Vallvidrera) i es van acomiadar amb un “Ja ens veurem”, tot i que tots dos sabien que això últim no era veritat.

Després d’aquest llarg i relativament incòmode episodi en Pep es va plantejar si potser començava a ser hora de deixar d’anar-se’n al llit amb noies de les que no sabia res i amb les que prou feines podia mantenir una conversa, i començar a buscar-se una noia amb qui a mes de follar pogués parlar i riure; potser si, començava a ser hora.