L’atac

En Josep s’estava netejant les dents al lavabo, per anar-se’n a dormir com qualsevol altre dia. De sobte va sentir un soroll, com de vidres que es trencaven; la porta del bany es va obrir i va a aparèixer un home, emmascarat amb un enorme ganivet a la mà; li acabaven d’entrar a robar. En Josep es va trobar cara a cara amb el lladre. Ell tenia en una mà un raspall de dents am pasta d’aquella que blanqueja les dents; el malvat tenia un ganivet d’aquells que utilitzen per tallar les parts més contundents de qualsevol animal. No era un duel just. Lògicament en Josep va perdre, el van deixar inconscient (per sort sense a arribar a utilitzar l’arma) i el van lligar mentre s’enduien les coses de valor de casa seva. A tot això la seva dona dormia al pis d’adalt i no es va percatar de res del que va succeir aquella nit. Des de llavors, en Josep va decidir que mai més li tornaria a passar res semblant. A part de posar alarmes i una porta més gruixuda i impenetrable, en Josep va posar ganivets per tota la casa; a cada habitació; sense oblidar-se’n cap. No el tornarien a agafar amb un raspall de dents com a única arma. Hi havia un ganivet al calaix de la tauleta de nit, entre els condons i el best-seller que s’estigués llegint en aquell moment (si, era un d’aquests que només llegeix aquest tipus de llibres). Al lavabo, en l’armari on abans hi havien els medicaments ara hi havia un ganivet de carnisser; a la sala, en l’estanteria dels vinils, dins d’un vinil de Dizzie Guillespie hi havia una petita navalla; a l’estudi tenia un obrecartes, que afilava cada dos per tres; fins i tot a la cuina tenia un calaix ple de ganivets! Si per tot això la cosa ja no semblava estranya i una mica paranoica en Josep sempre portava una navalla suïssa a sobre, per si de cas l’atacaven en el passadís (o necessitava obrir una ampolla de vi) i no era capaç d’arribar a cap de les estàncies de la casa.

En els sis mesos següents, no havien tornat a tenir cap més atac a casa i en Josep es va començar a relaxar. La resta de la família, aprofitava la paranoia del  patriarca en el seu propi bé, ja que qualsevol estància era un bon lloc on pelar una patata o tallar un tros de fuet.

Una nit, en Josep estava a l’habitació, a cinquanta pàgines d’acabar-se el llibre del Zafón quan li va semblar sentir passes al pis d’abaix. Va obrir el calaix de la tauleta de nit i va agafar el ganivet que portava allà alguns mesos esperant un moment com aquell; i que finalment podria ser útil. En Josep va baixar les escales molt lentament, tenia l’empunyadura del ganivet agafada ben fort, tenia previst clavar el ganivet primer i fer preguntes després. Els sorolls es sentien a la sala, i cap allà va anar en Josep, en arribar a la porta va veure com el llum estava obert i es va acostar molt, molt lentament, no volia que el delinqüent pogués saber de la seva presència. Va entrar i va veure que simplement era el seu fill que estava amb una xicota que s’havia portat a casa el jove per impressionar-la i seduir-la. En Josep va respirar tranquil i se’n va entornar cap amunt ben relaxat i tranquil; orgullós per que el seu fill s’havia portat una xicota molt guapa cap a casa, això sí, encara amb el ganivet a la mà.

Al arribar a la seva habitació es va adonar que el seu best-seller estava pel terra i la seva dona no estava al llit dormint, com ell l’havia deixat. Va mirar al lavabo i va veure un home que estava lligant a la seva dona amb una corda. La seva estimada estava al terra inconscient, però no semblava mal ferida ni res. El lladre no s’havia percatat de la presència de’n Josep, així que aquest comptava amb l’efecte sorpresa, a més de tenir per un cop un ganivet com a arma, en comptes del raspall de l’anterior visita d’un lladre. En Josep va agafar “carrerilla” i va anar corrent contra l’agressor amb el ganivet apuntant cap abaix (rollo psicosis) per poder fer el màxim mal possible. En Josep no es va adonar del fet que mentre corria cap al lavabo (tot emocionat i agressiu) va començar a cridar ben fort, avisant del seu atac al lladre. Aquest es va girar i va veure com un home d’uns cinquanta tres anys i amb bigoti s’acostava cap a ell amb un ganivet apuntant cap a la seva jugular i per evitar que res li passés, va treure la seva pistola i li va disparar dos trets. En Josep va caure fulminat, ganivet en mà, al terra.

Es va despertar a l’hospital rodejat per tota la seva família. El primer que va dir en recobrar els sentits, va ser que comprarien pistoles per totes les habitacions de la casa, que això no tornaria a passar. Per sort per a ell, la seva família va pensar que allò que deia era produït pels deliris i la morfina i no li va fer el menor cas.

Quan van tornar a casa van decidir que no necessitaven una casa tan gran on els lladres sempre tenien ganes d’entrar i es van anar a viure a un enorme pis enmig de la ciutat. Tenien seguretat, un porter abaix i ganivets només a la cuina. En Josep va entendre finalment, que a vegades no es pot estar preparat per certes coses, bones o dolentes, ja que la vida sempre t’acaba sorprenent.