Canaletes

Després de més de deu anys per fi el Barça havia guanyat la Champions. La majoria de nosaltres era molt jove llavors (el suficient per estar molt més interessats en els partits d’Oliver i Benji que en els del Dream Team) així que aquesta victòria ens creava una felicitat mai abans viscuda. Jo estava a casa d’un colega, feia estona que la cervesa i els nervis dominaven la situació i quan per fi van xiular el final tots vam esclatar d’alegria. Ens vam posar a saltar i a abraçar-nos, la bogeria estava presa de nosaltres, fins al punt que vam posar-nos tots a saltar al llit, que es va desmuntar, pres del pes de cinc adults i de la felicitat del moment. Vam decidir anar a Canaletes a celebrar-ho. Era un acte de pur barcelonisme que cap de nosaltres havia fet fins llavors. El partit l’havíem vist a Muntaner, i vam decidir baixar per aquell carrer camí de Les Rambles. Erem cinc amics saltant pel carrer, amb bufandes del barça i cervesa. Alguns diran que estàvem fent “botellón”, s’equivoquen, només portàvem cervesa del punt A al punt B tastant-la cada X metres per assegurar-nos que seguia sent cervesa. Als carrers la bogeria blaugrana estava per tot arreu. Els cotxes feien sonar les seves bocines un i altre cop, la gent que anava de paquet a les motos onejava banderes, hi havia cotxes amb gent que treia pràcticament la meitat del seu cos mentre mostraven una bufanda. En cada semàfor en vermell tots els cotxes i motos es dedicaven a fer soroll mentre esperaven, tothom era blaugrana. Va arribar un punt que els vianants ens posàvem a saltar entre les motos quan el semàfor estava en vermell i alguns dels de les motos bevien un glop de la nostra cervesa. El camí era divertit, tothom que estava al carrer ho estava celebrant, així que era fàcil fer nous amics amb qui corejar algun càntic o posar-se a saltar mentre esperàvem que el semàfor es posés verd i poguéssim seguir amb la nostra travessia cap a canaletes. Quan finalment vam arribar al centre de la ciutat, a Pelayo la bogeria ja estava a tot arreu. Tothom saltava i ballava, hi havia tambors, petards, borratxos i gent per tot arreu. Era una estranya barreja entre la felicitat màxima i el caos absolut. Hi havia gent cantant “Belletti bota de oro! Belleti bota de oro! Bota de oro! Belletti bota de oro…” però alhora hi havia gent pujada al semàfor rebentant-lo. Hi havia gent amb tambors i gent pujada a sobre dels quioscos i les parades de bus de las Rambles. Molta, molta gent; per obrir-te pas entre tota la gent havies de seguir la corrent humana, com si estiguessis al mar. Els “cerveza amigo” venien cerveses a preus desorbitats (semblants als que es cobren per fer una cervesa en una terrasseta a una plaça de gràcia), però ho pagaves més que encantat, ja que el barça havia guanyat la Champions tothom saltava i ho celebrava. Al haver-hi tanta gent, t’acabaves trobant amb algun conegut, algú que havia anat amb tu a l’institut i que feia alguns anys que no veies. Això si, en el moment en el que te’l trobaves en aquell ambient d’èxtasi, t’abraçaves a ell i saltàveu junts durant uns instants, en aquell instant era el teu amic de l’anima. Arribats a aquest punt de bojeria global, un colega i jo inclús vam aconseguir que la gent del nostra voltant seguissin els càntics que nosaltres imposàvem (basicament “Larsson te queremos, Larsson quedate”) i aquelles prop de trenta persones ens van fer cas i es van afegir a tal eslògan blaugrana (un moment on ens vam sentir molt poderosos).

Quan ja feia una hora d’estar a canaletes la cosa va començar a decaure, era més i més del mateix i va arribar un punt on ja estàvem esgotats. Vam decidir començar a marxar, a més l’alegria ja havia començat a deixar pas al vandalisme. I és un món en el que és millor no estar-hi present. Vam començar a pujar per Rambla Catalunya, mentre ho fèiem alguns furgons policials van començar a anar cap a Canaletes. Alguns afeccionats (o no) havien aprofitat la celebració per destrossar la reixa protectora d’una tenda de texans i s’estaven enduent tot el que podien. Això va provocar que de la celebració es passes al caos, alguns massa beguts van posar els contenidors enmig del carrer per evitar que passessin els furgons policials i la celebració va passar a ser més aviat una rebel·lió policial. Nosaltres ens allunyàvem d’allà el més ràpid que permetien els nostres peus, una mica més abaix veiem policies que ja havien baixat dels furgons i que tenien canons amb boles de goma, anaven cap a la batalla de canaletes. Per desgràcia nostra, un home que estava a prop nostre (probablement un dels que havia posat la barricada) va decidir que allò no havia sigut suficient per molestar i maltractar als policies i va decidir que cridar-li coses dolentes sobre la seva mare a un home amb un canó ple de boles de goma és la millor manera de cridar la seva atenció. I ho va aconseguir. El policia es va girar, va mirar al paio que havia tractat de meuca a la seva mare i sense dubtar-ho un instant va disparar un parell de boles de goma. Nosaltres que estàvem una mica més amunt que l’home dels insults, ens vam trobar en el mateix perill que aquest, ja que havien disparat al bulto. Tot i que no ens van donar, va servir per què corressim uns metres més amunt, camí de la Diagonal. Ja no hi havia perill (probablement mai n’hi va haver), i mentre recuperàvem l’alè a una velocitat vergonyosament lenta vam decidir que era el moment d’anar cap a casa. Des d’aquell dia seguim esperant que el barça torni a guanyar la Champions.